Bahà'u'llàh
home persa fundador del bahaisme / From Wikipedia, the free encyclopedia
Bahà'u'llàh (nascut amb el nom persa: میرزا حسینعلی نوری, Mirza Husayn Ali Nuri; Teheran, 12 de novembre de 1817 – Acre, 29 de maig de 1892)[1] és, segons els bahà'í, la manifestació de Déu en aquesta època. El seu nom vol dir ‘la Glòria de Déu’ o ‘l'Esplendor de Déu’. La seva religió pren el seu propi nom i és coneguda generalment en persa com Amr-i Baha'i (‘Causa bahà'í’) o Amr-i Allah (‘Causa de Déu’). Els seus deixebles li van donar els noms de Djamal-i Mubarak (‘la Bellesa Beneïda’) i Djamal-i Kidam (‘l'Antiga Bellesa’).
Nom original | (fa) میرزا حسینعلی نوری |
---|---|
Biografia | |
Naixement | (fa) حسینعلی نوری 12 novembre 1817 Mirza Bozorg Nuri House (Qajar) |
Mort | 29 maig 1892 (74 anys) Acre (Imperi Otomà) |
Causa de mort | Causes naturals (Febre ) |
Sepultura | Shrine of Bahá'u'lláh (en) |
Dades personals | |
Religió | Fe bahà'í |
Activitat | |
Ocupació | profeta, manifestació de Déu |
Família | |
Cònjuge | Ásíyih Khánum Fatimih Khánum (en) Gawhar Khanum (en) |
Fills | `Abdu'l-Bahà ( Ásíyih Khánum) Díyá'u'lláh ( Fatimih Khánum (en) ) Mirza Badi'u'llah Effendí ( Fatimih Khánum (en) ) Mírzá Muhammad `Alí ( Fatimih Khánum (en) ) Bahiyyih Khánum ( Ásíyih Khánum) Mírzá Mihdí ( Ásíyih Khánum) Furughiyyih (en) ( Gawhar Khanum (en) ) |
Pare | Mírzá `Abbás Núrí |
Germans | Mírzá Músá (en) i Subh-i Azal |
Va néixer a Teheran, Iran, el 12 de novembre de 1817, fill de Mirzà Buzurg-i-Núrí (un reconegut ministre del govern del xa de Pèrsia). Segons ell mateix confessa, no va estudiar mai. Els bahà'í afirmen que durant la seva infància era conegut per la seva saviesa i que fins i tot el clergat islàmic xiïta cercava sovint el seu consell.
Bahà'u'llàh va acceptar la fe babí el mateix any de la seva revelació (1844) (any en què alguns grups cristians, com els adventistes, esperaven la tornada de Jesucrist), i va esdevenir un dels seus més forts defensors. Segons va afirmar el mateix Bahà'u'llàh, va ser a la presó del Pou Negre, situada als soterranis del Palau del Governador, i on compartia presó amb lladres i altres malfactors, on va tenir una experiència mística que el va empènyer a creure que tenia una missió religiosa per dur a terme. Explica que les cadenes li feien mal i no el deixaven dormir, i llavors va sentir una veu que li deia «Nosaltres t'ajudarem per mitjà de tu mateix i de la teva ploma; no tinguis por de res, que estàs segur. Aviat Déu aixecarà els tresors de la terra, és a dir, dels humans, que et donaran socors per amor a tu i al teu nom, pel qual Déu revifa el cor dels savis». Després de sortir de la presó se li van confiscar els béns i fou enviat a l'exili amb la seva família a l'Iraq, on la seva influència entre els exiliats babis no va parar de créixer mentre que la del seu germanastre Mirza Yahya (anomenat Subh-i Azal pel Bab) disminuïa.
Del 1854 al 1856 va visitar el Kurdistan, on va viure com un dervix a la rodalia de Sulaymaniyya. De retorn a Bagdad, la seva influència va esdevenir dominant i el govern persa va haver de demanar el seu trasllat a Constantinoble. El Bab (fundador de la fe babí) havia declarat que el seu principal objectiu era preparar la gent per a l'acceptació d'una altra manifestació de Déu per a tota la humanitat, que apareixeria poc després d'ell.
A partir d'agost de 1863 va ser a Constantinoble, i a Adrianòpolis el desembre. En aquesta darrera ciutat va fer pública la seva missió profètica, i va enviar cartes a nombrosos sobirans fent-ne l'anunci i convidant-los a donar-li suport. Ja la major part dels babis s'havia declarat al seu favor, però alguns incidents amb la minoria que seguia a Mirza Yahya van aconsellar al govern otomà d'enviar-lo exiliat a Acre juntament amb els seus seguidors (anomenats bahà'í), mentre els altres (anomenats ara azalis) eren enviats a Xipre. Va arribar a Acre l'agost del 1868 i va romandre'n empresonat a la ciutadella fins al 1877; després se li va permetre instal·lar-se en una casa de camp a Mazra'a.
Entre el 1871 i el 1874 va escriure el llibre fonamental de la seva religió: el Kitab-i Akdas (‘El llibre més sant’). El 1880 es va poder instal·lar a Bahdji, prop d'Acre, on va morir el 29 de maig de 1892.[2]