Art romànic a Anglaterra
denominació historiogràfica de l'art romànic a Anglaterra / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'art anglonormand, a vegades conegut com a art romànic a Anglaterra, és la denominació historiogràfica amb què es designa la producció artística —fonamentalment arquitectònica, que es correspon amb l'art romànic al continent— que es donà en l'Anglaterra medieval, des dels anys 1040 —sobretot després de la conquesta normanda de 1066— fins a l'arribada de l'arquitectura gòtica, al voltant de 1180.[2] Després de la destrucció al 1174 en un incendi de la seu de Canterbury, els arquitectes normands introduïren la nova arquitectura gòtica. Cap al 1191, la catedral de Wells i la de Lincoln imposaren el model gòtic anglés, i l'estil normand restà cada vegada més reservat a les construccions d'escassa envergadura.
El romànic ja havia arribat al país amb el rei Eduard el Confessor, que havia estat educat a Normandia, on era exiliat, i que portà mestres paletes des del continent al 1042 per treballar a l'abadia de Westminster, primer edifici d'estil romànic al país, consagrat al 1065. El 1051, ja havia fet arribar també cavallers normands que havien construït castells en alterons defensius contra els gal·lesos i nomenat eclesiàstics normands en llocs influents. Després de la invasió, Guillem I, que esdevingué rei d'Anglaterra, va retirar grans riqueses per finançar molts projectes edificatoris, militars i religiosos, a Normandia i en la mateixa Anglaterra, quan molts religiosos normands foren col·locats al capdavant de les diòcesis més importants.[3] Els normands reconstruïren els edificis religiosos saxons danyats: s'alçaren centenars d'esglésies parroquials romàniques i les grans catedrals començaren les obres a partir de 1083, en el programa més important de construccions eclesiàstiques de l'Europa medieval i quan s'erigiren les edificacions més grans en l'Europa cristiana des del final de l'Imperi romà. Totes les catedrals medievals angleses —tret de les de Salisbury, Lichfield i Wells— tenen vestigis d'arquitectura normanda: són quasi totalment normandes les de Durham (1093-1104), Norwich (1094-1145) i Peterborough (a partir de 1118); i altres en mantenen parts importants: les naus de la d'Ely (1083-1109), Gloucester (1089-1499) i Southwell Minster (1108-1158); i el transsepte de la de Winchester (iniciada el 1079 i consagrada el 1093).[4] Destaquen també altres edificis religiososos —la capella de la torre de Londres (~ 1087) i l'església de Kilpeck (a Herefordshire).
També per la invasió Guillem I i els seus nobles van construir al país molts castells de fusta del tipus de mota i pati per imposar el control sobre la població nadiua. Molts se'n reconstruïren després en pedra, començant per la mateixa Torre de Londres o el castell d'Oxford (1074), amb la doble torre de l'església com a lloc de refugi. També hi ha uns pocs edificis normands domèstics encara dempeus, com ara la Jew's House (Lincoln), cases senyorials de Saltford i Boothby Pagnall (a Lincolnshire), i mansions fortificades com el castell d'Oakham.[5]
Els edificis anglonormands tenen formes geomètriques simples de proporcions massives; el cadirat inclou petites franges d'escultura, a vegades arcades cegues i espais on es concentren capitells i portes de mig punt amb timpans sota voltes d'aresta. La «normanda» és una volta amb cúpula. Les motlures normandes són esculpides o incises, amb ornaments geomètrics, com voltes amb arc apuntat. Un tret especialment normand és l'ús de patrons decoratius amb motius de xebró (forma de compàs). Les esglésies amb planta cruciforme tenien sovint un cor profund i un creuer quadrat que esdevingué característic de l'arquitectura eclesiàstica anglesa. La forta influència normanda després de la invasió s'integrà a poc a poc a l'anterior cultura anglosaxona.