Arquitectura romànica d'Itàlia
arquitectura romànica de l'estat italià / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'arquitectura romànica d'Itàlia comprèn un període de producció més ampli que el d'altres estats europeus: des dels precoços exemples dels darrers decennis del segle xi fins a, en algunes zones, tot el segle xiii.
En aquest període Itàlia no estava unida políticament, sinó que incloïa molts poders independents —cristians al nord i centre (Regne llombardovènet, marques de Toscana i de Verona, República de Venècia, Estats Pontificis, ducat de Spoleto), i més propers als romans d'Orient i musulmans, i després als normands, al sud (principats de Càpua, de Benevent i de Salern, ducat d'Amalfi, catepanat d'Itàlia i emirat de Sicília)— que combatien entre si. L'alta edat mitjana fou en general una època de misèria, que va arribar també al monacat, que amb prou feines va poder dedicar-se a la construcció de nous monestirs. Fins a mitjan segle xi la situació no canvia, coincidint amb el ressorgiment europeu, econòmic i demogràfic, dels segles xi i xii que va tenir un gran efecte a la península Itàlica. Al nord confluïen dos dels grans eixos econòmics de la cristiandat: la ruta que des de les ciutats comercials del nord d'Alemanya i del Bàltic (agrupades en l'Hansa) travessava el Rin i el Roine, amb les rutes marítimes que a través de la Mediterrània transportaven les espècies i productes de luxe d'Orient i els estats musulmans. Convertides en emporis comercials, moltes ciutats italianes van experimentar un desenvolupament econòmic que els feu crear flotes mercants i barris comercials a Orient (Palestina, Imperi Romà d'Orient, Egipte…). Fou l'etapa de les repúbliques marítimes i, particularment Gènova i Venècia, estengueren el domini a illes i ports al llarg de la Mediterrània i la mar Negra forjant autèntics imperis d'ultramar. Donat el buit de poder per la lluita entre l'imperi i la Santa Seu, les potències autòctones cercaren formes autònomes de mantenir la llei i l'ordre. La controvèrsia de la investidura en acabant es resolgué en el concordat de Worms. Al 1176, una lliga de ciutats estat, la Lliga Llombarda, derrotà l'emperador alemany Frederic I en la batalla de Legnano, i assegurà una independència efectiva de la majoria de les ciutats italianes del nord i centre. Políticament, suposà l'ascens social dels comerciants, que formaren una oligarquia governant en moltes d'aquestes ciutats i emprengueren ambiciosos programes de construcció, inclosos els religiosos.
L'arquitectura d'aquesta època és molt fructífera i creativa a la península, molt influïda pel que es feia a França i Alemanya, però també hi ha una profunda influència romana d'Orient i de l'arquitectura clàssica. Dona lloc a moltes obres mestres i variants molt diverses, tant en estil com en construcció.[1] Possiblement l'escola més «artística» fou la toscana—sobretot a Florència i Pisa—, que feu ús generalitzat del marbre i que a l'exterior destaca la combinació d'elements repetits: franges horitzontals, arquets cecs, frontons i columnes. El romànic sicilià, amb influències normandes, també és notable, així com el llombard —més avançat en les estructures arquitectòniques que el toscà, però menys artístic— i el piemontés.
L'arquitectura romànica deixa d'emprar els sostres de fusta i experimenta amb les voltes de canó. La gran innovació italiana fou la volta d'aresta, que no s'usava des dels temps de l'antiga Roma. El pes dels edificis es transmetia cap a l'exterior i se solia recollir en contraforts per suportar el pes de la teulada. Els murs gruixuts, que també suportaven part d'aquest pes, tenien finestres menudes, amb interiors prou més banals i avorrits que les esglésies paleocristianes i romanes d'Orient; solien consistir en parets de marbre o pedra, amb poca decoració, al contrari que els rics interiors entapissats de mosaics de les esglésies romanes d'Orient.
Les innovacions planimètriques introduïdes a França i Alemanya durant el període romànic no arriben immediatament a Itàlia, on, entre els segles xi i xii, la construcció de plantes basilicals continuà, en general sense transsepte. Els deambulatoris amb capelles radiants aparegueren en l'abadia de Sant'Antimo (1118-meitat del xii) i en la catedral d'Aversa (1053-1090). Els tres edificis principals del romànic primerenc comencen el mateix any, al 1063, no gaire allunyats entre si: l'abadia benedictina de Sant Abundi (1063-1095), a Como, la catedral de Pisa (1063-1118) i la basílica de Sant Marc (1063-1092), catedral de Venècia. Sant Abundi fou consagrada al 1095 i mostra la relació de Llombardia amb el romànic transalpí, amb trets de Cluny tant en planta com en el tractament exterior i exterior. Amb cinc naus cobertes amb bigues de fusta, presenta un doble campanar a l'estil dels de Westwerk a Alemanya i una decoració del mur exterior amb arcs cecs i lesenes, a més d'un notable passadís escultòric dels «comacini magistri».
La catedral de Pisa fou consagrada en el 1118 i, com que la república mantenia forts contactes comercials amb l'Imperi Romà d'Orient, rep influències orientals —els matroneus i la cúpula el·líptica amb coronament de bulb— tot i que reinterpretades seguint el gust autòcton, amb formes artístiques originals, com l'interior en cinc naus amb columnates (antigament de creu grega, ampliat a planta llatina), inspirat en la desapareguda catedral romànica de Sant Martí de Lucca, que tenia una distribució d'espais típicament paleocristiana.
La basílica de Sant Marc, construïda sobre un palau preexistent, funcionava com a capella palatina del palau ducal i no depenia del patriarca de Venècia. La construcció conclou al 1092, però no acaba en el seu estat actual fins al segle xiv, tot i que l'estil se'n mantingué unitari malgrat les diferents influències artístiques que va sofrir al llarg dels segles, i és una conjunció única entre l'art romà d'Orient i l'occidental. La planta n'és de creu grega amb cinc cúpules distribuïdes al centre i al llarg dels eixos de la creu, envoltades de grans arcs. Les naus, tres per braç, es divideixen per columnates que conflueixen cap als pilars que sostenen les cúpules; no es van fer com un bloc únic de mur sinó articulades amb quatre pilars i una cúpula més petita. El tema de la cúpula també apareix a les Marques i al sud, i en particular en algunes esglésies del romànic de la Pulla (duomo de Molfetta, 1150-?), mentre que el tema de la creu inscrita apareix a Stilo (Cattolica de Stilo), Òtranto i Trani.)
En la segona meitat del s. XI, es construeix l'església abacial de Montecassino (1066-1071), amb un transsepte que no sobreïx del cos de l'edifici i amb absis al final de cadascuna de les tres naus. L'edifici més important del sud d'Itàlia és la basílica de Sant Nicolau de Bari (1087-1197), construïda durant el domini italo-normand de la Pulla, que presenta un transsepte, amb suports alterns al llarg de la nau i amb dues torres a la façana segons la manera normanda.
Al centre-nord de la península, d'altra banda, es desenvolupen galeries amb arcades (com en la seu de Mòdena (1099-1184), amb un transsepte que no sobreïx, tres absis i un campanile (la torre cívica) aïllat que troben aplicacions notables en el romànic pisà (seu i campanar de Pisa, catedral (1063-1070) i església de Sant Miquel del Fòrum (1070-?) a Lucca, seu de Pistoia i altres esglésies toscanes, però que en part també influïren en l'arquitectura romànica sarda i corsa. En canvi, a Llombardia, la basílica de Sant Ambròs de Milà (1088-1099) és notable per la seua cobertura amb volta de creueria i nervadures entre les més antigues d'Europa.[2]
De matriu germànica són, a Como, la basílica de Sant'Abbondio, refeta pels benedictins (1050-1095), sense transsepte, i l'església de Sant Fedele (1120), inspirada en les plantes trilobulades de Colònia. La planta de la catedral de Parma (1059-1116) encara es refereix a Alemanya, amb un transsepte sortint i un sol absis terminal.[3] Al Vèneto destaca la basílica de San Zeno de Verona.
A la Itàlia septentrional, les principals catedrals es caracteritzen per la presència d'imponents baptisteris exempts, com el de Cremona (1167-?) i el de Parma (1196-1270), tot i que el més famós és al centre d'Itàlia: el baptisteri de Pisa (1152-1363).
D'altra banda, a Florència s'afavoreixen els motius arquitectònics d'època romana, i es dona lloc al que els crítics anomenen estil protorenaixentista (basílica de Sant Miniato al Monte (1013-?), baptisteri de Sant Joan (1059), església dels Sants Apòstols, abadia Fiesolana, a Fiesole). Un interés semblant en l'antiguitat es pot trobar al voltant de Roma (façanes de la seu de Civita Castellana i de Sant Lorenzo fuori le mura).
A Sicília, els elements romans d'Orient s'uneixen als normands i sarraïns, i se'n troben en algunes esglésies de Palerm (San Cataldo (1154-1160) i altres) i a les catedrals de Cefalù (1131-1148) i Monreale (1172-1267), les tres declarades al 2015 Patrimoni de la Humanitat com «Palerm arabo-normand i les catedrals de Cefalú i Monreale».
En l'arquitectura civil, d'altra banda, es construeixen moltes torres nobles; en destaquen les de San Gimignano i Bolonya.
- Basílica de Sant Nicolau de Bari (1087-1197)
- Seu de Lucca (1063-1070)
- Església de Sant Miquel en Fòrum (1070-?) de Lucca
- Baptisteri de Parma (1196-1270)
- Catedral de Cefalú (1131-1148)
- Sant Zenó de Verona (1138-1389)