Anàlisi meteorològica de superfície
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'anàlisi meteorològica de superfície és un tipus especial de mapa meteorològic que proporciona una vista dels elements del temps meteorològic sobre una àrea geogràfica en un moment determinat, basant-se en informació d'estacions meteorològiques a terra.[1] Els mapes meteorològics són creats marcant o traçant els valors de quantitats rellevants com ara pressió atmosfèrica a nivell del mar, temperatura i nuvolositat sobre un mapa geogràfic per tal de trobar caràcters d'escala sinòptica com ara fronts meteorològics.
Els primers mapes meteorològics del segle xix es van elaborar molt després de contribuir a elaborar una teoria sobre els sistemes de tempestes.[2] Després de l'arribada del telègraf, les observacions meteorològiques de superfície simultànies es van fer possibles per primera vegada, i a finals de la dècada de 1840, la Institució de Smithsosian es va convertir en la primera organització a realitzar anàlisis de superfícies en temps real. L'ús de les anàlisis de superfícies va començar primer als Estats Units, estenent-se per tot el món durant la dècada de 1870. L'ús del model de cicló noruec per a l'anàlisi frontal es va iniciar a finals dels anys 1910 a tot Europa, i el seu ús es va estendre finalment als Estats Units durant la Segona Guerra Mundial.
Les anàlisis meteorològiques de superfície tenen símbols especials que mostren sistemes frontals, cobertura de núvols, precipitacions o altra informació important. Per exemple, un H pot representar pressió alta, implicant cels clars i clima relativament càlid. Una L, en canvi, pot representar una baixa pressió, que sovint acompanya les precipitacions. S'utilitzen diversos símbols no només per a zones frontals i altres límits superficials en mapes meteorològics, sinó també per a representar el temps present en diverses localitzacions del mapa meteorològic. Les àrees de precipitació ajuden a determinar el tipus i la ubicació frontals.