Ús medicinal d'animals al Llevant entre els segles X i XVIII
Utilització d'animals i productes d'origen animal com a medicaments al Llevant / From Wikipedia, the free encyclopedia
L'ús medicinal d'animals al Llevant entre els segles x i xviii es refereix a la utilització d'animals i substàncies d'origen animal amb fins medicinals al Llevant, la regió històrica que abasta Israel i parts de Jordània, el Líban i Síria, entre el segle x i el segle xviii (edat mitjana i domini otomà). Estudis exhaustius han identificat 48 animals o substàncies d'origen animal que tenien fins medicinals. Gairebé tots aquests productes es podien trobar a la regió i eren relativament fàcils d'obtenir. La majoria eren substàncies domèstiques (mel, cera, cucs de seda, etc.), mentre que d'altres formaven part de la fauna local (escurçons, sípies, mosquers, cuques de llum, granotes, tritons, escorpins, etc.), es trobaven habitualment a les llars medievals (llet, ous, formatge, xai, etc.) o eren plagues (polls, ratolins, xinxes, etc.). Algunes substàncies, en canvi, eren exòtiques i, per tant, cares i difícils de trobar (testicles de castor, mesc, corall, ambre gris, etc.).
Aquests productes es feien servir per tractar la majoria de malalties i trastorns que es coneixien en aquell temps, principalment hemorroides, cremades, disfunció erèctil, ferides i malalties de la pell, els ulls i l'estómac. Els canvis en la moral predominant en les societats modernes provocaren l'abandonament de l'ús d'alguns animals i substàncies d'origen animal, com ara la mumia, els cucs de seda, les xinxes, els escarabats, els cargols, els escorpins i els tritons.[1]